Cuidar la comunitat,
protegir l'aigua

icono para hacer scroll

Més de 5.400 milions de dòlars

van arribar l’any 2018 a El Salvador a través de les remeses enviades per la població migrada a l’estranger, principalment als EUA.

30.000 persones

aproximadament, van ser assassinades en un etnocidi l’any 1932. Menys de l’1% de la població salvadorenya es reconeix com a indígena.

8.177.346 persones

a 2019, habiten El Salvador. És dels països més densament poblats del món (315.72 hab./km²) i el més petit de Mesoamèrica.

SARA
GARCÍA

Ubicació:

Apopa (El Salvador)

Ubicación Apopa

SARA
GARCÍA

LES DONES QUE PROTEGEIXEN LA PLUJA A EL SALVADOR

El Salvador. Un país tan petit, però tan ric. En algun moment s’anomenà Kuskatan, “terra de joies” en l’idioma originari náhuat. Des del colonialisme, durant segles les potències estrangeres hi han arribat per arrencar d’arrel la riquesa que guarda el sòl salvadoreny, coronat per desenes de volcans. Minerals, materials preciosos i aigua són part del botí de guerres que les transnacionals cobegen avui.

Però aquest espoli subterrani no seria possible si, abans, El Salvador no hagués perdut la comunalitat del camp després de segles de colonització i d’erosió del teixit social. Una de les dates més crues és el 22 de gener de l’any 1932, moment en què es va organitzar una rebel·lió popular per recuperar els seus drets i les seves terres. La dictadura del general Maximiliano Hernández Martínez va sufocar l’aixecament i els cossos de seguretat estatals van assassinar a vora 30.000 persones, principalment població indígena i camperola. Després d’aquesta massacre, es va perseguir l’idioma náhuat i pel temor a la violència, la població indígena supervivent va haver de renunciar a la seva identitat. Les represàlies podien ser la discriminació, les agressions, la presó o l’assassinat.

L’any 1932 la dictadura salvadorenya va assassinar vora 30.000 persones, principalment població indígena i camperola, que conformaven la resistència popular. Les conseqüències d’aquest etnocidi segueixen ressonant al país.

En aquest context, emprar una paraula d’origen náhuat per anomenar el seu col·lectiu és un acte de resistència. El col·lectiu de dones Kawoq vol rendir homenatge a la cosmovisió maia, i fa referència als nahuals o “signes dels dies”. En concret, significa el creixement, la fertilitat, l’energia per l’abundància tant material com espiritual. L’energia que porta la pluja per a donar bones collites. Per aquest grup feminista, Kawoq recull el treball de la natura, de les dones, de les ancestres i comunitari. semblar un acte de rebel·lió simbòlic, però en un país que només enguany ja suma 120 feminicidis, exposar-se a lluitar públicament no és fàcil.

Més encara si les qui ho fan són les dones rurals d’una zona com Apopa, coneguda per la intensitat en presència i violència de los números, de les bandes Barrio-18 i el MS-13. Però per les dones de Kawoq les files enemigues no es redueixen a cossos d’adolescents tatuats: el veritable enemic a tombar és el sistema capitalista globalitzat que permet a les transnacionals apropiar-se dels territoris.

“Nosaltres som dones violentades, criminalitzades i desacreditades. Això fa que les dones líderesses no puguem caminar tranquil·les, per tot el que implica lluitar pels nostres drets”, assenyala Sara García. És membre del col·lectiu feminista i acumula molts anys de lluita i d’exposició, principalment per defensar els béns comuns de les urpes extractivistes. García denuncia que a El Salvador es prioritzen els béns financers per davant del benestar de la població. “Ens han venut la idea que hi haurà desarrollo. Al final la gent no entén que el desarrollo és per les empreses. Es dóna un espoli dels béns naturals, una expropiació de les terres… I es genera una divisió de les comunitats i dels lideratges”, denuncia, a més de la persecució i criminalització de les persones que defenen el dret humà als béns naturals. Com l’aigua.

La Colectiva de Mujeres Kawoq

La Colectiva de Mujeres Kawoq és una organització salvadorenya de base, feminista i no-mixta, conformada per dones camperoles i defensores del territori.

El seu front de batalla principal és la defensa de l’aigua: malgrat que per llei no es pot privatitzar a El Salvador, igualment és espoliada. A Nejapa, dins d’Apopa, van viure una batalla contra una transnacional que omple espais publicitaris arreu i ven un model de felicitat envasada: la Coca-Cola Company. La transnacional estatunidenca té instal·lada al territori una planta embotelladora, que ja ha drenat exhaustivament els aqüífers locals. Davant l’amenaça que una ampliació de la fàbrica esgotés els mantells hídrics, les 30.000 habitants es van organitzar i van frenar el projecte.

Tot i això, va ser una victòria a mitges. A 2019 la població de la zona segueix afectada per la manca d’accés a l’aigua. Sara García explica que l’any 1998 es va canviar una ordenança de l’ús del sòl: van passar d’agrícoles a ocioses. “Aquestes terres havien estat històricament cafetals, finques, boscos centenaris… era una zona de recàrrega hídrica, gràcies a la massa boscosa. Després del reordenament, empreses i indústries s’hi van instal·lar, acaparant l’aigua”, que ha esdevingut escassa i preuada a El Salvador, relata García.

Seguint unes carreteres de terra retorçades s’arriba a la finca Chacalapa, a Apopa, on la comunitat local s’ha autoorganitzat per protegir l’aigua. “Aquesta és una conca petita, dels pocs pulmons i béns de la natura que ens queden i que estem defensant”, explica García des de l’espai comunitari d’abastiment hídric. És una font que beu del riu Chacalapa i que es gestiona comunalment. Sense pulmons com aquests, el cicle de regeneració hídric es trenca. Arriben les sequeres, la fam, les malalties. Sense l’aigua i la vida que en brota, no hi hauria pluja. Les integrants de Kawoq són part dels milers de dones salvadorenyes que defensen la pluja, l’aigua, la vida.

“Hem lluitat perquè l’alcaldia no es quedés la gestió del projecte i perquè aquests naixements no passin a mans privades. La gestió de l’aigua ha de ser comunitària”

“Hem lluitat perquè l’alcaldia no es quedés la gestió del projecte i perquè aquests naixements no passin a mans privades. La gestió de l’aigua ha de ser comunitària”, argumenta Garcia, per tal de garantir que el seu ús sigui sostenible. A més, com expliquen ella i les seves companyes de Kawoq, la comunalització garanteix que arribi a les llars. I si arriba a les llars, arribarà a les dones, que són les que s’ocupen de les tasques reproductives i de cures a l’àmbit domèstic. Sigui de forma remunerada o no.

planta de Coca-Cola Company a Nejapa

A Nejapa, El Salvador, es va instal·lar una planta embotelladora de la Coca-Cola Company. El seu ús dels aqüífers de la zona ha assecat pous, desmuntant l’equilibri en els mantells hídrics que abasten a la comunitat local.

Alhora, aquests espais comunitaris són punts de trobada per les dones. Una forma de recuperar, amb cert grau de seguretat, els teixits i vincles ancestrals. La Sara García recorda que hi passava la infantesa: “quan tenia set anys, ens banyàvem aquí. Només dones. Veníem a recol·lectar cafè, parlàvem i compartíem durant el temps de la guerra (civil, del 80 al 92). Aquí he crescut i aquí m’he abastit d’aigua sempre”, explica al peu del cabal d’aigua que neix a la font de Chacalapa.

En aquest petit reducte de resistència i equilibri, sembla que l’impacte no deu haver estat tan gran. Però només cal voltar una mica sota els arbres per veure que l’entorn està ple de deixalles. Amb un alt grau d’ironia universal, hi ha moltes ampolles de plàstic amb l’etiqueta de la Coca-Cola.

L’arribada de les transnacionals va alterar no només l’ús de les terres; també va generar una xarxa de carreteres vinculada a l’extractivisme, construïdes no pas per millorar els desplaçaments locals sinó per alimentar les venes del capitalisme global. “Són camins només pel pas comercial de les empreses. Arran de l’impacte de les transnacionals ha disminuït el cabal de les fonts hídriques, hi ha més contaminació a l’aigua i pol·lució a l’aire, es generen més escombraries, hi ha més divisió (física i política) entre les comunitats… Aquí estem acostumats a no reaccionar fins que no tenim al damunt el problema”, explica García. I el problema fa molt de temps que el tenen damunt. Sobretot les dones. Tot i això, elles han dit prou.

“Les dones som les que sostenim les cures, la xarxa de vida i les que vivim més empobrides. Els bancs no sostenen el país: ho fem les dones amb tot aquest treball invisible, que no es paga”

Des de Kawoq argumenten que “tots els impactes que recauen en la natura estan més presents en la vida i els cossos de les dones. Per això, la lluita de l’aigua passa pels nostres cossos i territoris. Som les que sostenim les cures, la xarxa de vida i les que vivim més empobrides. No tenim accés als béns de la natura i, malgrat això, sostenim el planeta i l’economia. Els bancs no sostenen el país: ho fem les dones amb tot aquest treball invisible, que no es paga”, defensa Sara García, sota la coberta natural d’arbres alts i enfortits. Arbres que, de les fulles a l’arrel, connecten la terra amb el cel i formen part de la cadena natural que generarà pluges. Pluges protegides per la feina invisible de centenars de dones.

La font Chacalapa

La finca Chacalapa és dels pocs pulmons naturals que queden a Apopa, El Salvador. És un punt de trobada de dones que fan servir la seva aigua per les tasques reproductives i de cures.

Text: Anna Celma
Fotos: Montse Giralt
Video: Estel·la Marcos

MARTA
RIBAS

Ubicació:

Sensuntepeque (El Salvador)

Ubicación de Sensuntepeque

MARTA
RIBAS

RECUPERAR LES TERRES COMUNITÀRIES ÉS CLAU PER DEFENSAR L’AIGUA

El motiu principal de la revolta del 1932 a El Salvador es pot situar en el latifundisme imperant, que culminava diverses dècades d’imposició del monocultiu del cafè. Des del 1882 havia iniciat l’acte final del període de propietat comunitària de la terra. Per la força o emprant les lleis, el període colonial s’havia transmutat per refinar el procés de confiscació del sòl. Que els mitjans de producció d’aliments quedessin cada vegada en mans de més poques persones, significava que la gran massa de població salvadorenya es veia abocada a la desocupació, la subocupació o la temporalitat. Eren mà d’obra barata pels latifundis i carn de canó pels interessos estrangers.

Una dinàmica que es va perpetuar durant el segle XX, transformant-se les formes d’explotació i entrant al taulell de joc la figura de les empreses transnacionals -esbossos fidedignes de la xarxa d’interessos globals que avui dia esprem i socava l’Amèrica Llatina, del Sud a Mesoamèrica. A El Salvador la població camperola i indígena va seguir sense terres i havent de renunciar a la seva ancestralitat per temor que es repetís l’etnocidi.

Als anys 80 del segle XX, amb de la guerra civil, es va donar el gran èxode migratori cap als EUA. L’any 2017, vora 2,3 milions de salvadorenys i salvadorenyes estaven exiliades al país federal. Fos per motius polítics, econòmics, socials… una gran part de la població havia hagut d’emprendre el camí migratori. Des d’allà, però, arribaria de retorn un dels grans sosteniments del país: les remeses.

Moltes de les dones que migren ho fan per treballar en les tasques reproductives i de cures, als espais domèstics en l’economia informal. Les remeses que envien des de l’estranger sostenen les famílies que han deixat a El Salvador.

L’any 2018, El Salvador va rebre més de 5,400 milions de dòlars a través de les remeses enviades per la població migrada. El punt d’origen de la majoria de remeses va ser els EUA, amb més de 5.000 milions de dòlars enviats. Moltes de les dones que migren ho fan per treballar en les tasques reproductives i de cures, als espais domèstics en l’economia informal. A El Salvador, el salari mínim és de 200$ mensuals, però són molts els oficis que no arriben a aquest topall: per exemple, en l’agricultura, una activitat amenaçada.

“Si bé som un país empobrit, dependents de les remeses, la mineria (i l’economia extractivista) no és una alternativa per sortir de pobres. Abans que tenir una riquesa econòmica, és més important tenir una riquesa natural, com el riu”.

Marta Ribas parla des del marge del riu Lempa a l’altura de Cabañas. És una serp d’aigua de 422 km de longitud que creua Guatemala i Hondures per arribar a l’oceà a la costa salvadorenya. És l’afluent principal del Salvador, la conca hidrogràfica més gran d’aquest país. Les seves aigües abasteixen a la majoria de la població, en especial qui viu a la capital, San Salvador, però també a totes les comunitats que voregen el riu.

La Marta Ribas és membre d’ADES Santa Marta, situada a Sensuntepeque, al nord-oest del país i proper a la frontera hondurenya. És una organització salvadorenya que vol promoure el desenvolupament econòmic i social a través de la sobirania alimentària, comunitària i anticapitalista. Amb l’embat de les transnacionals al país, ADES va incorporar també la lluita contra els projectes extractivistes, com la mineria metàl·lica. El seu eix transversal, explica Marta, és l’empoderament de les dones i la lluita per una igualtat efectiva en un context on això comença per la protecció de la terra i la defensa de l’aigua.

El riu Lempa

El riu Lempa és la conca hidrogràfica més gran a El Salvador. Les seves aigües abasteixen la població de la capital, San Salvador, i a més de 5.000 persones que viuen en les comunitats que voregen el seu curs

El riu Lempa, el major del Salvador, té diverses preses que l’atrapen: les centrals hidroelèctriques Cerrón Grande (1963), 5 de noviembre (1976) i 15 de septiembre (1954). Les tres són gestionades per la Comissió Executiva Hidroelèctrica del Riu Lempa (CEL), una institució pública que forma part del govern salvadoreny. En el seu moment, la construcció de les preses va generar desplaçaments forçats quan es va obligar a la població a migrar dels terrenys que s’inundarien en la creació d’embassaments artificials. A la població afectada, explica Ribas, “se li va dir que acceptés vendre les seves terres. En negar-se, els van expulsar igualment. Un cop inundades les terres, com havien de tornar?”.

“A El Salvador existeixen molt poques terres comunitàries, la majoria són petites parcel·les familiars, però moltes llars no en tenen i les han de llogar. Això és un gran debilitant per les famílies i per les comunitats, que perden força i capacitat de resistència davant l’embat de projectes extractivistes”

Per l’activista, això no hauria passat si la terra tingués propietat comunitària. Quelcom similar al que passa amb l’amenaça que han superat -per ara- en el territori, a la zona de Cabañas: la mineria metàl·lica. “A El Salvador existeixen molt poques terres comunitàries, la majoria són petites parcel·les familiars, però moltes llars no en tenen i les han de llogar. Això és un gran debilitant” per les famílies i les comunitats, que perden força i capacitat de resistència davant l’embat de projectes extractivistes. Aquest context és “un gran punt a favor” de qualsevol empresa que vulgui comprar terres al país; si es té prou diners, és fàcil fer-se amb la major part del territori salvadoreny, que en total suma uns 21.041 km².

Això és el que va passar amb El Dorado. Entre el 2004 i el 2005 la canadenca Pacific Rim va iniciar el projecte. Es tractava d’unes prospeccions exploratòries en cerca d’or i plata. La mina metàl·lica, en cas d’haver-se iniciat, hauria generat grans danys per la població local i pel riu. D’una banda, hauria causat un enorme espoli de l’aigua per l’activitat extractiva, acaparant el recurs hídric; d’altra banda, hauria generat una contaminació molt perillosa per la flora i la fauna, a més de posar en risc el benestar de la població, amb més de 5.000 persones afectades directament si es posava en marxa.

Alejandro Guevara i Marta Ribas

Alejandro Guevara i Marta Ribas formen part dels moviments de base que van combatre el projecte extractivista El Dorado, de la transnacional canadenca Pacific Rim. D’haver-se iniciat l’explotació de mineria metàl·lica d’or i plata, diverses comunitats de la zona s’haguessin vist afectades.

Com explica Alejandro Guevara, veí de Cabañas i implicat en la lluita, per les comunitats i pel riu el projecte miner significava “la mort total. Tot El Salvador seria un país destruït amb la mineria metàl·lica”. Les comunitats es van organitzar fortament per fer front a l’amenaça i gràcies a la seva pressió constant, el govern salvadoreny va haver de moure fitxa. Primer va ser el projecte El Dorado, que es va paralitzar en la fase exploratòria. Pacific Rim va haver de parar les màquines, perquè la població organitzada va posar el cos i la vida per aturar-les físicament, després perquè no van aconseguir la llicència d’explotació.

A l’any 2017 es va prohibir la mineria metàl·lica al país, posant un punt i a part a la lluita contra Pacific Rim -que pel camí havia demandat al govern salvadoreny, sense èxit. Però com diu la Marta Ribas, no es tracta d’un punt final. “Hi ha 29 projectes miners en potència que podrien instal·lar-se al riu Lempa en cas que l’estat salvadoreny tornés a legalitzar la mineria metàl·lica”, explica. Estan pausats, sempre que l’Assemblea Legislativa no senti prou pressions o simpaties envers les transnacionals -i pels seus interessos econòmics- per a aixecar el veto que salvaguarda aquest riu i altres territoris del país.

Per Marta Ribas, el Banc Mundial defensa a les transnacionals i els seus interessos van per damunt dels de les poblacions.

Les victòries són agredolces. Potser no són ni victòries, si es lluita contra l’extractivisme. Per Marta Ribas, “el Banc Mundial defensa a les transnacionals” i els seus interessos van per damunt dels de les poblacions. “El poble no va guanyar”, es lamenta Ribas, per molt que Pacific Rim perdés el judici. “El poble no va guanyar, perquè l’empresa reclamava 301 milions de dòlars a l’Estat i quan el tribunal va sentenciar en contra seu, només la van obligar a pagar 8 milions de dòlars. Pacific Rim deia que demanava més de 300 milions perquè havia tingut pèrdues de beneficis. Quines pèrdues? Si no tenien permís d’explotació, només d’exploració. L’Estat salvadoreny va haver de pagar 12 milions de dòlars per costejar el procés judicial”, denuncia Ribas. Pel camí, l’Estat va perdre diners, malgrat haver superat el judici. I Pacific Rim? Es va dissoldre, en entrar en bancarrota, absorbida per OceanaGold, una transnacional australiana que actualment sosté els drets d’El Dorado.

“No hi ha hagut reparació ni social, ni mediambiental ni econòmica. El poble no va guanyar, perquè no van tornar els companys que van haver d’exiliar-se” a causa de la lluita contra la transnacional, argumenta Ribas, “ni van retornar els companys assassinats”. N’hi va haver diversos. Dora Alicia Recinos Sorto, embarassada en el moment del seu assassinat. Ramiro Rivera Gomez. Marcelo Rivera Moreno.

vaixell de pesca

Les comunitats a la llera del Lempa viuen del riu. Hi pesquen, en consumeixen l’aigua, la fan servir per l’agricultura, per la higiene, pel pastureig d’animals…

“Una de les estratègies de Pacific Rim va ser disfressar aquests assassinats de rencillas pandilleras. Si bé els executors potser pertanyien a les maras, no eren morts causades per la violència de les bandes”, assegura Marta Ribas. “Portar inversió estrangera al país significa fer-ho a qualsevol preu, i moltes vegades no van a favor del poble, sinó que és explotativa. Per això és tan important blindar les lleis aconseguides”, argumenta. Que la mineria metàl·lica no torni a soscavar la terra i que l’aigua segueixi sense poder-se privatitzar.

Però tot això tremola davant dels canvis governamentals, sobretot arran de les eleccions presidencials del febrer del 2019, amb la victòria de Nayib Bukele, del partit Gran Aliança per la Unitat Nacional (GANA), autodefinit com “conservador i de dreta popular”. Per ara, amb la prohibició a la mineria metàl·lica, El Dorado està cancel·lat i OceanaGold afirma que no té previst “invertir” en El Salvador. “L’empresa [Pacific Rim] sabia que tots els governs són dinàmics. En algun moment, van pensar, tornarà a haver-hi un context favorable per nosaltres”, relata Ribas. Per això, “mentre hi hagi or i plata l’amenaça continua”. I per tant, la lluita continua.

Per Marta Ribas, les dones posen el cos per defensar la vida a tots els àmbits. “Sovint, a les lluites en defensa del territori, elles queden relegades a les tasques reproductives i no es veu la rellevància de la seva aportació”

En aquest context, les dones juguen un paper fonamental. Perquè elles fan un doble i triple activisme en la defensa dels béns comuns. Per Marta Ribas, les dones posen el cos per defensar la vida a tots els àmbits. “Sovint, a les lluites en defensa del territori, elles queden relegades a les tasques reproductives i no es veu la rellevància de la seva aportació. De com possibiliten i sostenen la vida. Sembla que si fan el cafè, si cuinen, si cuiden a infants, si atenen a malalts o ferits, si porten els aliments, si s’encarreguen dels campaments base, si van a buscar aigua…” en definitiva, si treballen mentre hi hagi llum i també a les fosques, sembla que no fan prou només perquè duen a terme tasques de cures, explica l’activista. De fet, moltes participen de les lluites comunitàries alhora que cuiden d’infants, pel que han de dur-los a les mobilitzacions, als tallers, a les marxes… quelcom que els homes no fan. Socialment no s’espera que ho facin ni se’ls culpabilitza per fer-ho.

Elles cuiden la terra, defensen els béns comuns i la natura. I emocionalment, fan una enorme tasca a la lluita comunitària. “En l’afany de la cura per altres persones, les dones ens descuidem a nosaltres. Sempre donem importància a la resta, posant-nos al darrer graó de prioritats. Per continuar la lluita i garantir la defensa dels béns comuns, cal responsabilitzar-se de l’autocura. És un dret i també un deure, per homes i dones”, argumenta Marta Ribas, “per poder lluitar de forma plena, de forma alegre, de forma lliure. Per poder lluitar, sí, però també gaudir-ho”, defensa.

companyes de lluita assassinades

A la seu d’ADES Santa Marta recorden les companyes de lluita assassinades durant el procés en contra del projecte miner El Dorado, de la transnacional canadenca Pacific Rim.

Text: Anna Celma
Fotos: Montse Giralt
Video: Estel·la Marcos