En aquest context, emprar una paraula d’origen náhuat per anomenar el seu col·lectiu és un acte de resistència. El col·lectiu de dones Kawoq vol rendir homenatge a la cosmovisió maia, i fa referència als nahuals o “signes dels dies”. En concret, significa el creixement, la fertilitat, l’energia per l’abundància tant material com espiritual. L’energia que porta la pluja per a donar bones collites. Per aquest grup feminista, Kawoq recull el treball de la natura, de les dones, de les ancestres i comunitari. semblar un acte de rebel·lió simbòlic, però en un país que només enguany ja suma 120 feminicidis, exposar-se a lluitar públicament no és fàcil.

Més encara si les qui ho fan són les dones rurals d’una zona com Apopa, coneguda per la intensitat en presència i violència de los números, de les bandes Barrio-18 i el MS-13. Però per les dones de Kawoq les files enemigues no es redueixen a cossos d’adolescents tatuats: el veritable enemic a tombar és el sistema capitalista globalitzat que permet a les transnacionals apropiar-se dels territoris.

“Nosaltres som dones violentades, criminalitzades i desacreditades. Això fa que les dones líderesses no puguem caminar tranquil·les, per tot el que implica lluitar pels nostres drets”, assenyala Sara García. És membre del col·lectiu feminista i acumula molts anys de lluita i d’exposició, principalment per defensar els béns comuns de les urpes extractivistes. García denuncia que a El Salvador es prioritzen els béns financers per davant del benestar de la població. “Ens han venut la idea que hi haurà desarrollo. Al final la gent no entén que el desarrollo és per les empreses. Es dóna un espoli dels béns naturals, una expropiació de les terres… I es genera una divisió de les comunitats i dels lideratges”, denuncia, a més de la persecució i criminalització de les persones que defenen el dret humà als béns naturals. Com l’aigua.

El seu front de batalla principal és la defensa de l’aigua: malgrat que per llei no es pot privatitzar a El Salvador, igualment és espoliada. A Nejapa, dins d’Apopa, van viure una batalla contra una transnacional que omple espais publicitaris arreu i ven un model de felicitat envasada: la Coca-Cola Company. La transnacional estatunidenca té instal·lada al territori una planta embotelladora, que ja ha drenat exhaustivament els aqüífers locals. Davant l’amenaça que una ampliació de la fàbrica esgotés els mantells hídrics, les 30.000 habitants es van organitzar i van frenar el projecte.

Tot i això, va ser una victòria a mitges. A 2019 la població de la zona segueix afectada per la manca d’accés a l’aigua. Sara García explica que l’any 1998 es va canviar una ordenança de l’ús del sòl: van passar d’agrícoles a ocioses. “Aquestes terres havien estat històricament cafetals, finques, boscos centenaris… era una zona de recàrrega hídrica, gràcies a la massa boscosa. Després del reordenament, empreses i indústries s’hi van instal·lar, acaparant l’aigua”, que ha esdevingut escassa i preuada a El Salvador, relata García.

Seguint unes carreteres de terra retorçades s’arriba a la finca Chacalapa, a Apopa, on la comunitat local s’ha autoorganitzat per protegir l’aigua. “Aquesta és una conca petita, dels pocs pulmons i béns de la natura que ens queden i que estem defensant”, explica García des de l’espai comunitari d’abastiment hídric. És una font que beu del riu Chacalapa i que es gestiona comunalment. Sense pulmons com aquests, el cicle de regeneració hídric es trenca. Arriben les sequeres, la fam, les malalties. Sense l’aigua i la vida que en brota, no hi hauria pluja. Les integrants de Kawoq són part dels milers de dones salvadorenyes que defensen la pluja, l’aigua, la vida.

“Hem lluitat perquè l’alcaldia no es quedés la gestió del projecte i perquè aquests naixements no passin a mans privades. La gestió de l’aigua ha de ser comunitària”

“Hem lluitat perquè l’alcaldia no es quedés la gestió del projecte i perquè aquests naixements no passin a mans privades. La gestió de l’aigua ha de ser comunitària”, argumenta Garcia, per tal de garantir que el seu ús sigui sostenible. A més, com expliquen ella i les seves companyes de Kawoq, la comunalització garanteix que arribi a les llars. I si arriba a les llars, arribarà a les dones, que són les que s’ocupen de les tasques reproductives i de cures a l’àmbit domèstic. Sigui de forma remunerada o no.

Alhora, aquests espais comunitaris són punts de trobada per les dones. Una forma de recuperar, amb cert grau de seguretat, els teixits i vincles ancestrals. La Sara García recorda que hi passava la infantesa: “quan tenia set anys, ens banyàvem aquí. Només dones. Veníem a recol·lectar cafè, parlàvem i compartíem durant el temps de la guerra (civil, del 80 al 92). Aquí he crescut i aquí m’he abastit d’aigua sempre”, explica al peu del cabal d’aigua que neix a la font de Chacalapa.

En aquest petit reducte de resistència i equilibri, sembla que l’impacte no deu haver estat tan gran. Però només cal voltar una mica sota els arbres per veure que l’entorn està ple de deixalles. Amb un alt grau d’ironia universal, hi ha moltes ampolles de plàstic amb l’etiqueta de la Coca-Cola.

L’arribada de les transnacionals va alterar no només l’ús de les terres; també va generar una xarxa de carreteres vinculada a l’extractivisme, construïdes no pas per millorar els desplaçaments locals sinó per alimentar les venes del capitalisme global. “Són camins només pel pas comercial de les empreses. Arran de l’impacte de les transnacionals ha disminuït el cabal de les fonts hídriques, hi ha més contaminació a l’aigua i pol·lució a l’aire, es generen més escombraries, hi ha més divisió (física i política) entre les comunitats… Aquí estem acostumats a no reaccionar fins que no tenim al damunt el problema”, explica García. I el problema fa molt de temps que el tenen damunt. Sobretot les dones. Tot i això, elles han dit prou.

“Les dones som les que sostenim les cures, la xarxa de vida i les que vivim més empobrides. Els bancs no sostenen el país: ho fem les dones amb tot aquest treball invisible, que no es paga”

Des de Kawoq argumenten que “tots els impactes que recauen en la natura estan més presents en la vida i els cossos de les dones. Per això, la lluita de l’aigua passa pels nostres cossos i territoris. Som les que sostenim les cures, la xarxa de vida i les que vivim més empobrides. No tenim accés als béns de la natura i, malgrat això, sostenim el planeta i l’economia. Els bancs no sostenen el país: ho fem les dones amb tot aquest treball invisible, que no es paga”, defensa Sara García, sota la coberta natural d’arbres alts i enfortits. Arbres que, de les fulles a l’arrel, connecten la terra amb el cel i formen part de la cadena natural que generarà pluges. Pluges protegides per la feina invisible de centenars de dones.

“Si bé som un país empobrit, dependents de les remeses, la mineria (i l’economia extractivista) no és una alternativa per sortir de pobres. Abans que tenir una riquesa econòmica, és més important tenir una riquesa natural, com el riu”.

Marta Ribas parla des del marge del riu Lempa a l’altura de Cabañas. És una serp d’aigua de 422 km de longitud que creua Guatemala i Hondures per arribar a l’oceà a la costa salvadorenya. És l’afluent principal del Salvador, la conca hidrogràfica més gran d’aquest país. Les seves aigües abasteixen a la majoria de la població, en especial qui viu a la capital, San Salvador, però també a totes les comunitats que voregen el riu.

La Marta Ribas és membre d’ADES Santa Marta, situada a Sensuntepeque, al nord-oest del país i proper a la frontera hondurenya. És una organització salvadorenya que vol promoure el desenvolupament econòmic i social a través de la sobirania alimentària, comunitària i anticapitalista. Amb l’embat de les transnacionals al país, ADES va incorporar també la lluita contra els projectes extractivistes, com la mineria metàl·lica. El seu eix transversal, explica Marta, és l’empoderament de les dones i la lluita per una igualtat efectiva en un context on això comença per la protecció de la terra i la defensa de l’aigua.