Lucelly treballa des de que la Salomé es lleva fins que s’adorm. Ho fa de dilluns a diumenge durant dues setmanes seguides. “Estic interna, surto cada quinze dies i el temps que descanso vaig a casa la meva germana a Cali, comparteixo amb la meva filla i quan puc viatjo a La Sierra a veure la meva família”. Lucelly és mare cap de família; el seu fill petit, Julián David viu a La Sierra des de que va néixer i també és on vivia la seva filla Mishell fins fa poc, quan va anar-se’n a viure a Cali amb la seva tieta Consuelo per continuar estudiant.

Els pares de Lucelly, Cecilia Cruz i Marco Alirio Canchala, viuen i treballen a Los Robles. La seva economia es manté en bona part gràcies a la sobirania alimentària: cultiven molts dels béns que consumeixen com blat de moro, mongetes, plàtan o yuca. Els recursos econòmics que fan servir per comprar la resta del que necessiten provenen principalment del cultiu de cafè. Avui, per una arrova de cafè –dotze quilograms i mig– els hi paguen 80.000 pesos, 23 euros aproximadament. És a dir 1,80 euros el quilogram.

Marco Alirio explica que “als treballadors se’ls paga 300 pesos per quilo”, menys de deu cèntims d’euro. Pot semblar ben poc, però representa una de les moltes despeses i esforços que comporta aconseguir el resultat final; “si un es posa a pensar quant gasta per aconseguir un quilo de cafè, tot el procés, era millor quedar-se quiet, perquè sap que en realitat té pèrdues. Però com que no hi ha més, un viu content de que ja li arriba la collita. Jo visc agraït del cafè”, assegura l’agricultor.

a una botiga de Barcelona, el quilogram de cafè colombià costa 19 euros: unes deu vegades més del que han rebut Don Alirio i Doña Cecilia.

Efectivament, tenir una arrova de cafè al sac significa haver-lo abonat i desherbat durant un any, collit, desgranat amb un molí manual, netejat i assecat al sol i transportat fins al poble on el compren. “A mi no se’m fa lluny”, diu Marco Alirio, “són uns 25 o 30 minuts a cavall”. El súmmum del cas és que aquest cafè acaba sent degustat ben lluny de La Sierra, “ho venen cap a altres bandes, no es queda a Colòmbia”, assegura el camperol. A l’altra banda de l’Atlàntic, a una botiga de Barcelona, el quilogram de cafè colombià costa 19 euros: unes deu vegades més del que han rebut Don Alirio i Doña Cecilia. A banda del cafè, la família Canchala Cruz s’ajuda econòmicament de la venta de la llet d’un grapat de vaques que tenen i de les remeses que envien les seves filles, cada una des d’una ciutat diferent del país. “És molta l’ajuda que rebem”, confessa la senyora Cecilia.

Lucelly, per exemple, envia cada mes part del seu salari a La Sierra. Allà, entre els pares i la seva germana Nohemi Canchala, tenen cura del Julián David. “Ell pràcticament viu a les dues cases perquè estan juntes”, explica Lucelly, qui assegura que la seva germana “m’ajuda massa amb el meu fill (...) ella li dóna de menjar, pràcticament fa el paper de mare que no puc fer jo, va a les reunions de l’escola, a les cites mèdiques...”, assumeix emocionada. Segons Lucelly, la seva germana “és beneïda perquè no li ha tocat sortir a batallar, a enfrontar-se a un món diferent com ens toca a nosaltres. També està pendent dels meus pares perquè està allà”.

Des de La Sierra, Nohemi té clar que “seria molt dur deixar al meu pare i a la meva mare pràcticament sols” i assegura que Julián David “és com un altre fill per mi, no és nebot sinó fill”, igual que la Mishell, qui “fins que també se’n va anar a cap a Cali, estava a casa, hi dormia, menjava, feia les seves trapelleries, sempre m’ha tocat cuidar-los”. A Nohemi no li ha “tocat sortir a batallar” a la ciutat, però batalla cada dia en la resistència al camp, tenint cura dels seus pares, sovint del seu germà petit, del seu marit, dels seus fills, dels fills de la seva germana, dels animals, de la casa, de l’hort... “El meu marit no ha estat mai una persona egoista”, es veu portada a afirmar quan, emocionant-se a mesura que avança, enumera la llista de tasques de cura que carrega a l’esquena.

Segons Marco Alirio, al camp, “el treball de la dona és el més dur”. “És la primera que s’aixeca i l’última en anar-se’n a dormir”, recalca la senyora Cecilia.

Tornem ara, per un moment, a l’engranatge de les cadenes o trames globals i locals de les cures que dibuixa la investigadora colombiana Camila Esguerra per seguir amb el relat de Lucelly. Esguerra explica que, “als països de l’anomenat primer món, hi ha un dèficit de cures que no ha estat cobert per polítiques estatals dels estats de benestar sinó per la migració de dones de països del sud”. Afegeix que, “quan migren des dels seus països, hi ha un dèficit de cures als països diguem-ne donants”, també per l’entrada de les dones al mercat laboral, com és el cas de la doctora Maria Isabel, “que alhora és cobert per altres dones migrants, nacionals, o per dones de l’entorn familiar. Això ho fan en condicions encara més precàries que les que han d’afrontar les dones migrants del sud o inclús com a treball no remunerat de cures.”

En aquesta història, Cecília, Consuelo i Nohemi són les dones que, amb tot l’amor, es fan càrrec del dèficit de cures que de manera inevitable deixa la Lucelly mentre ella, tenint cura de la Salomé , s’encarrega del dèficit que deixa la doctora Maria Isabel Pava. Com segueix explicant Esguerra, “és una trama de relacions molt complexes” on s’han de tenir en compte “les narracions d’aquestes dones migrants, és a dir tota la carn, tota la sang, que hi ha darrera les històries de migració i de la feina de cura”. Tasques de cura tan invisibilitzades i menystingudes com les emocions, els sentiments, els afectes i les distàncies sostingudes per aquestes dones.

La que està en perill d’extinció és la possibilitat de viure al camp, del camp i amb el camp

Esguerra recalca que les trames s’han d’observar com si fossin “una mena de complot de sistemes racistes, capacitistes, misògins, colonials, etaristes etc., per generar l’enganche de les dones migrants a un règim transnacionalitzat i urbanitzat de cures, és a dir, que va en detriment d’allò rural”. Efectivament, com veiem en el cas de la família Canchala, la que està en perill d’extinció és la possibilitat de viure al camp, del camp i amb el camp. Que sis de set filles de Cecilia i Marco Alirio hagin hagut de marxar a treballar a les ciutats representa un atac al seu estil de vida i en definitiva a la seva existència.

Abandonar la zona rural a La Sierra no només significa distanciar-se de la família sinó també dir adéu al contacte amb la naturalesa, a la proximitat de la comunitat o a la llibertat que et dóna el territori. Segons Lucelly aquesta és la principal diferència entre el camp i la ciutat: la llibertat. “Aquí –a Cali- una sempre ha d’estar cohibida de moltes coses, en canvi allà surts i no tens problemes: muntes a cavall, vas al riu... (...) A la meva vereda tothom es coneix, en canvi aquí escassament es diu “bon dia”. (...) Allà si li passa alguna cosa a una família tothom està pendent d’ella, i això em sembla bonic, hi ha molta unió”, descriu orgullosa Lucelly. “És molt diferent la tradició de la meva terra”.

"Les dones al camp no tenim opcions. Fas les tasques de la casa i això no és remunerat, en canvi els homes van a treballar a casa el veí."

“M’agradaria que hi hagués més projectes. Les dones al camp no tenim opcions. Fas les tasques de la casa i això no és remunerat, en canvi els homes van a treballar a casa el veí”, denuncia Lucelly Canchala. Segons Esguerra, generalment “les dones que es dediquen al treball de cures –a la ciutat- són camperoles, d’origen rural, moltes afros i indígenes”. És necessari mencionar que per algunes, en certa manera, és un procés alleujador quan es desfan també de violències que poden viure en l’àmbit familiar, quan acaben guanyant en termes d’autonomia: se’n van a la ciutat a fer les mateixes tasques que feien a casa seva però de manera remunerada. Per altres és simplement l’única possibilitat a la que es veuen empeses a causa del context d’empobriment a la seva terra d’origen.

Des de La Sierra, Julián David, exigeix a aquelles que viuen a la ciutat “que reconeguin que les camperoles son les que donen el sosteniment, el menjar, les que cultiven el que consumeixen a la ciutat i les que cuiden de la naturalesa com la cuidem aquí”. Des de Cali, emocionada, Lucelly assegura: “Jo mai m’oblido de la meva terra, estimo la meva casa, la meva vereda, la meva gent”.

Ana Margarita Elias, mare de la Sofía, ho recorda al porxo de casa on està cuidant un dels néts; el petit es troba malament i l’àvia l’acarona mentre conversa. Per anar a treballar a la casa on feia de treballadora de la llar, la Sofía “havia d’agafar un bus aquí i arribava fins a Sonsonate. Allà agafava un altre fins a San Salvador, després un autobús urbà… Al final va deixar la feina, s’anava tot el que guanyava en pagar transports”, explica.

Al porxo també estan la Sofía i els seus fills, Carlos i Héctor. El més gran practicava amb una guitarra clàssica, fins que l’han convençut per unir-se a la conversa. Parla de l’Ana Margarita amb timidesa adolescent: “jo no li dic abuela, si no que li dic mami perquè…”. I no acaba la frase, mentre mira de reüll la mare que està fora de càmeres i micròfons.

“Ell s’ha criat amb nosaltres, des que [la Sofía] se n’anava a treballar. Per això em diu mami”, confirma l’Ana Margarita, “no em diu abuela sinó mami des de petit. Com que a la mare quan estava de dos mesos la va deixar el papà, doncs ella es va venir aquí a viure amb nosaltres. [En Carlos] té tretze anys, nosaltres l’hem cuidat”, afirma l’àvia. I el mateix amb l’Héctor, el germà petit, que està amb la panxa a l’aire perquè l’àvia el segueixi acaronant mentre narra la història familiar.