El subdesenvolupament del quart pilar del benestar –on se situaria la infradotada llei de la dependència–, sumat al poc abast d’alternatives dirigides a socialitzar la responsabilitat de proveir cures a criatures, persones grans i malaltes, així com la manca de corresponsabilitat dels homes en el treball no remunerat per sostenir la vida, han convertit la “substitució d’una dona per una altra dona” en una estratègia individual per reorganitzar les cures quotidianes i satisfer la necessitat a l’interior de les famílies.

Externalitzar el treball de cures a esquena de dones més precaritzables és una estratègia individual en auge des dels anys 90 a l'Estat espanyol.

Aquesta fórmula d’externalitzar el treball de cures, en auge des dels anys 90, ha estat promoguda en especial als estats del sud d’Europa, segons recull l’Anuari CIDOB de la Immigració del 2018, i s’ha sustentat en traspassar-lo a esquena d’altres dones més precaritzables. Això quan a la llar hi ha prou diners per fer-ho. A voltes, no més que una pensió, expliquen diverses treballadores consultades.

Segons xifra l’Organització Internacional del Treball (OIT), prop del 70% del temps de treball de cures no remunerat a l’Estat el dediquen les dones i una de cada quatre en edat laboral declara no estar disponible per a l'ocupació al mercat de treball o que no busca feina a causa d’haver d’assumir treball de cures. “La inserció de dones migrades de l’Amèrica Llatina en societats industrialitzades permet que moltes dones es desenvolupin professionalment perquè compten amb una altra dona que fa el treball de neteja i cures, sense qüestionar el desigual repartiment de tasques a l’interior de la seva llar”, observa Morena Herrera, activista de la Col·lectiva Feminista per al Desenvolupament Local d’El Salvador. Alhora, el treball de desenes de milers de migrades ocupades com a treballadores de la llar, en condicions discriminatòries respecte a la resta de sectors laborals, “fa de coixí davant la falta de resposta dels estats a les necessitats de polítiques de cures”, remarca.

“Hi ha una divisió internacional, sexual i racial del treball, segons la qual una dona blanca de l’Estat espanyol val molt més que una dona no blanca vinguda de fora, cosa que fa que les migrades acabin enganxades en aquests llocs de feina precaris”, analitza la investigadora del CIDER Camila Esguerra.

Segons l’informe de Comissions Obreres sobre el treball de la població estrangera a Catalunya del 2017, prop de quatre de cada deu dones provinents de l’Amèrica Llatina s’ocupen al sector domèstic i representen tres quartes parts (73,7%) de les dones estrangeres que hi treballen. “Hi ha una divisió internacional, sexual i racial del treball segons la qual una dona blanca de l’Estat espanyol val molt més que una dona no blanca vinguda de fora, cosa que fa que les migrades acabin enganxades en aquests llocs de feina precaris”, apunta Camila Esguerra, investigadora del Centre Interdisciplinari d’Estudis de Desenvolupament de la Universitat de Los Andes (CIDER).

Sobre les ocupades en règim d’internes, a mode orientatiu, les estadístiques de l’Associació de Treballadores de la Llar de Biscaia (extretes de l’assessorament a més de 500 dones durant el 2018), indiquen que set de cada deu són migrades extracomunitàries. La gran majoria (95,88%), a càrrec de tasques de cura. Quasi totes, de persones en situació de dependència. Vuit de cada deu viuen soles amb les persones ateses. “Parlar d’importació de dones sona malament però seria correcte, perquè el treball de les migrades com a cuidadores internes s’ha transformat en una forma d’esclavisme que satisfà la necessitat de cures aquí, en una gran solitud, que acompanya l’altra gran solitud que apareix en la crisi de cures: la de les persones de la tercera edat”, exposa Wendy Espinosa, coordinadora de projectes de Mujeres Pa’lante.

La migració de les dones, a diferència de la dels homes amb familiars a càrrec, s’associa a una fuga de cures i genera una cadena: igual que moltes migrades i exiliades ocupades al sector domèstic en estats com l’espanyol omplen un buit tradicionalment cobert per les dones de manera no remunerada des de dins la família, al seu país o territori d’origen el dèficit de cures que hi queda en migrar és cobert, sovint, per altres dones de l’entorn familiar. Àvies, tietes, germanes… assumeixen la feina de cures presencial “d’una manera precària, perquè no tenen temps, perquè són molt grans, perquè estan molt cansades”, assegura Herrera.

La llei d’estrangeria fa que el treball d’interna esdevingui un pseudorefugi carregat d’abusos, desprotecció i aïllament, davant la necessitat de sostre i el risc de deportació.

Hi ha casos en què el dèficit de cures, exportat a l’entorn de la dona que ha migrat o s’ha exiliat cap a Europa o els Estats Units, és cobert per una altra migrada, del país mateix o d’un altre de la regió, ocupada també en el servei domèstic “en condicions encara més precàries que les encarades per les migrants del Sud a països del Nord”, assegura Esguerra. “El 98% són d’origen rural, moltes afros i indígenes, que arriben a les ciutats a fer treball de cures perquè és l’únic lloc que les rep”, detalla. El mateix lloc que, al nostre entorn, se sol reservar a les que no tenen “ni el capital de la blanquitud, ni de ser occidental, ni de la masculinitat ni de tenir els papers en regla”, descriu la investigadora del CIDER. Amb una llei d’estrangeria que aboca com a mínim tres anys a l’economia submergida, el treball d’interna esdevé un pseudorefugi carregat d’abusos, desprotecció i aïllament davant la necessitat de sostre i el risc de deportació.

Durant vuit anys María va tenir por de sortir al carrer i no va poder visitar la seva família, mentre no va aconseguir regularitzar la situació administrativa. En quinze anys, les retrobades han estat només dues. “Marxar és una decisió que costa, però a vegades les situacions t’hi obliguen. O les oportunitats”, planteja María. Diu que, majoritàriament, ha tingut bon tracte per part de les persones per qui ha treballat i que, per a ella, les persones grans a qui cuida són importants i arriba a estimar-les. També, de la feina, en diu que n’ha trobat que t’humilien, que és una feina que et pren llibertat i que el seu desig seria tornar a Colòmbia i ser a prop del seu pare, ara que ja passa dels 80 –com ho fan les persones que diverses famílies catalanes han deixat a càrrec de María els darrers anys.

Segons recull l’informe del XIX Dictamen de l’Observatori de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, prop de dues de cada deu persones amb la dependència reconeguda a l’Estat espanyol no reben prestació ni servei del sistema d’atenció a la dependència (19,2%). Afecta 250.000 persones; 98.000 amb necessitats de suport extens i, a vegades, continuat. Si bé la prestació econòmica per a cures a l’entorn familiar es concebia com una excepció, es va convertir en la norma, cosa que el document qualifica de “fracàs del sistema”, en evidenciar la “inexistència de serveis o la seva falta de flexibilitat”.

Així mateix, l’informe considera “improrrogable” regular els perfils professionals idonis per fer l’assistència personal. Manté que la utilització de contractes de servei domèstic, “que no reflecteixen el treball a realitzar ni pressuposen professionalització i desprotegeixen clarament les treballadores, sense dret a l’atur i cotitzacions mínimes”, no és el camí adequat per aquesta finalitat, per la qual cosa les administracions gestores “no haurien d’admetre aquestes fórmules i haurien d’habilitar-ne altres de manera urgent”. “Els estats del benestar han explotat les dones del propi país a través del treball que no entra als comptes nacionals [el de la llar i les cures], però han sobreexplotat les dones migrants; són estats del benestar gràcies a la relació geopolítica d’explotació entre països”, assenyala Esguerra.

"Surt més econòmic pagar una persona a casa que no pas una residència. Si ens neguéssim totes a cuidar, què farien?", planteja María Osorio, treballadora de la llar, migrada de Colòmbia.

Les de Bolívia, les de l’Equador, les de Colòmbia… Bona part de les conegudes de María a Tarragona són migrades. Excepte ella, tenen criatures, moltes al país d’origen, i quasi totes, assegura María, es dediquen a cuidar persones grans. “Si no hi fóssim les que cuidem els avis, què farien els fills? A vegades ho parlem amb les amigues. Surt més econòmic pagar una persona a casa que no pas una residència. Si ens neguéssim totes a cuidar, què farien?”, planteja María.